La seva mirada m’escapçava la carn. El meu cor bombava la sang desesperadament mentre aquesta participava en una cursa frenètica per sobreviure. “T’estimo, t’estimo, t’estimo”.

Els seus ulls de color blau m’introduïen agulles dins cada terminació nerviosa del meu cos i les seves mans em lligaven, m’empresonaven i em subjugaven a la seva voluntat.
La dolçor del seu rostre era fúria, descontrol. Em moria de ganes de plorar, d’abandonar, de morir... d’arrencar-me els membres i esquinçar-ne la carn, fer que la sang ho
esquitxés tot. “T’estimo, t’estimo, t’estimo”.

No reconeixia qui tenia davant meu. Tenia els músculs tensats i la boca sobre el meu coll. Volia que s’acabés tot.

T’estimo.

El meu cor anava cent per hora i notava com la sang fluïa per la vena aorta.

T’estimo.

Va prémer la seva boca amb el meu coll i les seves dents van esqueixar-me la pell. El dolor i la passió van morir de bracet.

T’estimo.